Corçà

El món antic

La dominació romana al nord-est de la península va culminar al segle I a. C. S’iniciava, en aquest territori un període d’expansió econòmica que va comportar l’augment del nombre de colons i la proliferació de cases de pagès, anomenades vil·les. Una vil·la romana era residència senyorial i un centre d’explotació agrària que també transformava productes agrícoles i produïa ceràmica.

El MercadalUna de les restes romanes recuperades a Corçà és la vil·la situada a uns 200 metres al nord del poble , gairebé als peus del Puig Rodó. Aquest jaciment arqueològic, el basament de la capella de Santa Cristina, les restes d’una necròpolis al barri del mateix nom i una gerra de Planils, són, ara per ara, la mostra més antiga de l’ocupació humana al municipi.

La vil·la de Puig Rodó va quedar al descobert per primera vegada el mes de setembre del 1854 quan un grup de picapedrers que iniciaven els treballs per obrir una pedrera varen descobrir algunes peces de ceràmica i part d’un mosaic de l’època romana. Les restes de l’edificació estan situades prop de dos camins secundaris que comunicaven els habitants de la zona amb la Via Augusta i el camí d’Empúries. Era, per tant, un indret ben situat i amb bones condicions per l’activitat agrícola : terres de conreu, espai per les pastures del bestiar, zones de bosc i accés fàcil a l’aigua.

La propietat va ser ocupada al segle I a. C. i va mantenir la seva activitat fins que va ser abandonada al segle VI d.C. L’imperi romà ja havia desaparegut i el domini visigòtic s’havia estès per l’Empordà .

Les excavacions de la vil·la romana han permès delimitar-ne dues parts, la rústica i la residencial. La primera zona correspon al sector agrícola, on varen trobar moltes restes de tegulae de diferents tipus fabricades a la mateixa vil·la; algunes varen quedar marcades per les petjades que varen deixar xais, porcs i gallines, quan passejaven per sobre les teules mentre s’assecaven. També s’hi descobriren, entre altres objectes, restes d’àmfores, dues monedes de bronze, estris per l’activitat agrícola, esquelles pel bestiar boví i quatre grans dipòsits de terrissa de forma esfèrica, els anomenats dolia, que s’utilitzaven per posar-hi el vi.

La segona zona correspon a l’àrea industrial i residencial. Al centre hi havia un pati interior al voltant del qual es distribuïen diverses habitacions. El pati disposava de dos forns on s’hi podien coure teules, canals i ceràmica per a ús domèstic. La fabricada a Corçà era de color groguenc o bé rosa pàl·lid. Així mateix, en aquesta part de la casa hi havia ceràmiques procedents del nord d’Àfrica i diversos estris pel treball agrícola. Una de les habitacions al costat del pati guardava un fragment d’un mosaic amb tessel·les de quatre colors i decoració geomètrica datat entre els segles II i III d. C., etapa en què es va reformar la vil·la.

Al sector sud-oest del municipi hi ha la capella de Santa Cristina. Als peus d’aquest edifici, d’estil romànic, s’hi veuen les restes d’una edificació romana de planta rectangular construïda amb blocs irregulars units amb argamassa i recoberts d’una capa de calç. Malgrat estar pendent d’un estudi més aprofundit, s’han pogut datar les restes romanes al voltant del segle I d.C. Al costat de l’església es varen recollir restes de teules, de ceràmica comuna i algunes àmfores, tots ells materials de l’època romana com també ho són els blocs de pedra que podrien formar part d’una premsa de vi o d’oli.

El bisbe senyor de la vila

Corçà 001

El poble de Corçà és esmentat per primera vegada l’any 878 en un precepte de Lluís el Tartamut, el rei franc que dominava aquestes terres. El document fa referència a una de les possessions del bisbe de Girona amb el nom de Quartianum, heretat possiblement de la vila romana que havia existit als peus de Puig-Rodó. A la documentació de l’any 881 que confirma les possessions del bisbe, el poble hi és esmentat com Quertiano; més tard, al segle XI, passa a dir-se Quarciano i finalment, al segle XVII, l’anomenen Corciano als documents en llatí i Corsá en català.

Així doncs, durant l’Edat Mitja la vila de Corçà estava sota el domini del bisbe de Girona. Aquesta posició en la jerarquia de l’església gironina l’ocupava a finals del segle XIII el bisbe Bernat de Vilamarí i va ser ell qui va pagar per la propietat de Corçà 25.000 sous a Bernat de Montpalau, fill de Geraua de Mosset i Bernat de Llavanera . El mateix any de la compra, el 1294, el capítol de la Seu de Girona havia aportat 10.000 sous per tal de fer efectiva l’operació i el bisbe es compromet a retornar els diners en quatre pagaments de 2.500 sous cadascun.

Com a senyor de la vila, al bisbe li corresponia administrar el territori i també impartir justícia. Els pagesos que estaven sota la seva jurisdicció estaven obligats a donar allotjament als soldats, participar en les campanyes militars en cas de conflicte, pagar un seguit d’impostos i complir una sèrie d’obligacions. Un exemple és el document on Francesca, viuda de Guillem de Coll assegura el gener de 1358 que la seva filla no es casarà sense consentiment del bisbe.

Corçà finestra a carrer Major

Era el bisbe qui nomenava al batlle com a encarregat de tasques d’administració que sovint quedaven reduïdes al cobrament de les rendes com sembla ser que succeïa amb Arnau Ceris batlle de Corçà nomenat pel bisbe Berenguer de Cruïlles l’any 1355. També estaven sota el domini episcopal un seguit de terres, masos i cases de les que en cobrava unes rendes, majoritàriament en forma de censos segons consta en els diferents capbreus que els bisbes de Girona feren sobre les seves possessions a Corcà.

L’any 1442, la reina Maria pren Corçà sota la seva jurisdicció en nom d’Alfons IV, rei d’Aragó i comte de Barcelona, entenent que el poble s’ha deslligat de la seu episcopal després de pagar la remença.

Corçà aconsegueix d’aquesta manera tot un seguit de privilegis com el de carreratge, és a dir, ésser considerat carrer a la ciutat comtal amb totes les obligacions i beneficis que això comporta. Els seus habitants podran escollir el batlle i els consellers i, l’Ajuntament, tindrà dret a elegir el mustassaf, l’ encarregat de la vigilància i contrast dels pesos i mesures pròpies del poble que servien per a la venda del vi, pa i oli; també se’n cuidava de comprovar la qualitat dels productes i dels preus els dies de fira.

Era prerrogativa de l’Ajuntament poder vendre o arrendar la carnisseria i la fleca. Sabem que els bens de què disposa el Consistori eren migrats; només disposava de l’edifici ara anomenat el Casal i que era l’ajuntament del poble, una peça de terra al carrer Major, i l’hospital, situat al costat del cementiri vell .

D’entre les obligacions, a més a més de les aportacions a la fiscalia general, el poble havia de prendre part en host i cavalleria, per tant, aportar i escollir els soldats necessaris en cas de conflicte.

Els remences

Al camp català dels segles XI al XIV, el senyor era el propietari directe de la terra i el pagès en tenia el domini útil, és a dir, era el que la podia treballar a canvi de diversos pagaments i serveis. En molt llocs, sobretot a la Catalunya Vella, aquest pagès no era lliure d’abandonar la terra. Si ho volia fer, havia de pagar abans una quantitat de diners que solia ser molt alta, anomenada redempció o remença. Amb el temps, els senyors varen obligar a més impostos i obligacions, establint-se així els anomenats mals usos.

La crisi del segle XV iniciada amb la Pesta Negra va provocar que molts masos quedessin buits, i per evitar l’abandonament del camp molts senyors varen augmentar la remença, la qual cosa provocà avalots i aixecaments dels pagesos en contra dels senyors.

Al poble de Corçà el domini directe de la terra el tenien el bisbe de Girona i els monestirs de Sant Feliu de Guíxols, el de Sant Miquel de Cruïlles, el de Sant Daniel i Sant Pere de Galligans de Girona així com els senyors del castell de L’Alberg. Un exemple d’aquest domini es reflecteix en el document pel qual el bisbe de Girona mana a Japert d’Anyells , batlle de Corçà, lliurar la carta de remença a Blanca d’Horts el 28 de setembre del 1350.

L’any 1448 es va crear el Gran Sindicat Remença que va intentar una sortida pactada al conflicte defensant l’abolició dels mals usos i la remença a més d’aconseguir la propietat del masos abandonats, anomenats: rònecs. Una de les reunions del Sindicat per recollir diners i comprar la remença va tenir lloc a la plaça del Castell d’Ullastret el 29 octubre de 1448. Allà es trobaren els representants de 72 masos entre els que se n’hi comptaven 7 de Mata Iuya i 10 de Casavells juntament amb els del Sindicat. Tres dies abans una reunió semblant havia tingut lloc a la plaça de Corçà. La tensió va anar augmentant fins que es varen produir dos grans esclats de violència; l’un entre 1462 i 1472 i el segon de 1483 a 1485.

El primer conflicte remença va ser simultani a la Guerra Civil Catalana, durant la qual el rei Joan II va rebre el suport d’aquests pagesos revoltats contra els senyors que acabada la guerra esperaven la supressió dels mals usos i altres servituds per la seva contribució a favor del monarca. No va ser així i fins i tot els senyors varen aprofitar per augmentar el preu de la redempció.

La primavera de 1475 el capítol de Canonges de la Seu de Girona va exigir del poble de Corçà un pagament que aquest ja havia fet. Els corçanencs s’hi varen negar i s’aixecaren en armes amb l’ajuda de Verntallat, dirigent del bloc remença. Era el 19 de març de 1475 quan els pagesos es feren forts dins la vila. El bisbe Margarit, senyor de Corçà, va sortir de Girona el dia 23 tot i ser Dijous Sant, per posar setge al poble però no va poder atacar-lo directament perquè les pluges impediren tota acció militar. No va ser fins el 5 d’abril que amb l’ajut dels 2.000 homes enviats pel rei varen poder vèncer la resistència i un enviat del monarca va prendre possessió de la vila. Els corçanencs varen ser excomunicats per gosar aixecar-se contra el bisbe.

Arran de la segona guerra , Pere Canyà, síndic dels remences de la comarca, comença la seva tasca per intentar resoldre el conflicte d’una manera pactada. Una de les primeres actuacions va ser reunir la pagesia de diferents indrets l’any 1483; per això, al febrer s’organitza una reunió a Corçà i a Peralada. Canyà també s’havia reunit diverses vegades amb el baró de Cruïlles i de Peratallada, un dels senyors feudals més implicat en la conservació dels drets i privilegis senyorials. El conflicte remença es va acabar després d’aquesta segona guerra quan Ferran II va dictar la Sentència arbitral de Guadalupe que abolia els mals usos i la redempció personal.

El segle XVIII

Es considera que Catalunya va viure una etapa de recuperació econòmica durant el segle XVII. Evidentment, però, aquesta recuperació no va ser uniforme en tot el territori. Alguns conflicte bèl·lics varen provocar una forta inestabilitat econòmica i per tant també repercutiren en un cert malestar social en moltes zones, com per exemple a l’Empordà.

La Guerra dels Segadors, la revolta dels Angelets o la invasió francesa del 1697 provocaren l’arribada al Principat d’un contingent important de soldats durant el segle XVII. L’allotjament de les tropes castellanes i els tributs de guerra que reclamava la monarquia hispànica varen crear situacions crítiques agreujades per la intervenció de les tropes franceses i les reclamacions per part dels sectors privilegiats catalans per no haver de contribuir a aquestes despeses.

De les aportacions del poble de Corçà en queda constància en dos documents. L’un fa referència als tributs de “los senors jurats de Cursa”, Anton Pera Arnau i Jauma Pallas de 15 quintars de palla, 624 quilos, que entregaren a la plaça de Palamós. Aquestes contribucions es fan el 6 d’octubre i el 22 de setembre però abans ja havien pagat, pel mateix concepte, 20 quintars i 2 arroves de palla, és a dir, uns 856 quilos

La pressió fiscal agreujada per la carestia de la vida, la plaga de llagostes de 1687, i les continues reclamacions per part d’alguns senyors demanant ésser exclosos de la llista de contribuents provocaren revoltes populars antisenyorials. En aquest context cal situar els fets exposats a continuació.

En una acta signada a la notaria de Corçà el 17 de novembre de 1699, Josep Adroher, distingit pel rei amb el títol de Ciutadà Honrat, reclama una indemnització per “ haver-li cremat la casa principal ahont habitava el 1687 los de Cursa en forma de tumulto”

El document en qüestió conservat a l’Arxiu Comarcal de La Bisbal, explica que la Universitat, per tant l’Ajuntament, i el singular, és a dir el poble, li han de refer i esmenar tots “los mals y gastos” que li han donat per raó de las injustícies que ha sofert per pretendre estar exempt de talla, taxa i allotjament de soldats, així com de qualsevol altra imposició de l’Ajuntament mentre ell estava “en la obediencia del rey”.

Veient l’inventari de la reclamació de Josep Adroher podem comprendre què hi podríem trobar , al segle XVIII, a la casa d’una persona amb títol de petita noblesa. Entre tots els objectes cremats hi havia llençols tovalloles, eixugamans, coixineres, 16 matalassos, 8 flassades, vestits d’home i de dona alguns de seda i de vellut; també hi trobem 12 llits de pilars amb cortinatges de draps de fil, caixes i cofres, 6 càrregues d’oli i 30 de vi,. Entre les pèrdues hi consten, fins i tot, un cavall i tres mules, els mobles de la casa, calderes d’aram i estris de pagès així com finestres, portes i bigues.

A més de la pèrdua d’aquests objectes, Josep Adoher protesta perquè l’Ajuntament li ha fet aportar 300 quarteres de blat i ha deixat que els de “Cursa” s’emportessin de la casa portes i certa quantitat de blat i civada. Igualment reclama un pagament per les anades i vingudes i una compensació perquè va haver de demanar un censal per poder-se alimentar. La suma total exigida era de 9.895 rals .

El rei Carles II havia concedit el títol de Ciutadà Honrat a Salvador Adroher Geronés, pagès de Corçà, el 1686, un any abans dels incidents esmentats.

Els indians

Claudi Carbonell

Claudi Carbonell va néixer el 15 de gener de 1851 a can Sala, al carrer Major de Corçà. Fill, nét i besnét d’una família de metges, al poble se’l coneixia per haver emigrat a Amèrica i haver-hi fet fortuna. Francisco Carbonell i Josepa Nicolau varen tenir quatre fills: l’Eduard, la Celestina, en Claudi i la Dolors .De molt jove, en Claudi ajudava el pare afaitant la clientela els diumenges; sovint la quota pagada al metge incloïa aquest servei setmanal.

Quan tenia disset anys el 28 de febrer de 1868, va embarcar al port de Barcelona per anar cap a Amèrica; un mes i mig més tard, va arribava a Cienfuegos, a l’illa de Cuba. Amb l’ajuda d’una carta de recomanació, aviat va contactar amb Celestino Cazes, propietari d’un magatzem de teixits i merceria a l’engròs. Al negoci hi treballava de dependent i anava al port a descarregar la mercaderia arribada de Barcelona que, més tard, es venia a l’establiment. Sense recursos econòmics, els primers temps varen ser molt difícils. Fins i tot dormia sota el taulell de la botiga. Pocs mesos més tard es va allistar al cos de voluntaris de l’exèrcit espanyol per lluitar contra els independentistes cubans. Després del servei militar va tornar a la feina de dependent. Treballar i estalviar era el seu lema.

Quan el senyor Cazes es va jubilar, en Claudi Carbonell i en Joan Claret varen comprar el negoci. Ambdós havien emigrat des de Catalunya i portaven anys treballant a la mateixa empresa. Així va néixer Carbonell-Claret i Cia. El negoci va ser conegut a Cienfuegos com el magatzem de Cies i avui dia és un dels centres culturals de la ciutat.

El 13 de juny del 1878, en Claudi es va casar amb Luz Bastida i López a la vila de Rio de Ay, a la província de Las Villas. Del matrimoni Carbonell-Bastida en varen néixer tres fills: en Jaume, la Paquita i la Conxita. Aquells varen ser uns anys pròspers en tots sentits però l’inici de la revolta independentista l’any 1895 va capgirar la situació i la família , un any més tard, va decidir tornar a Catalunya per primera vegada.

Sabem que la senyora Luz s’estimava més anar a viure a Barcelona i passar temporades a una casa del passeig de La Bisbal o bé a la platja del Canadell de Calella però a en Claudi li agradava més el seu poble. Al final varen comprar un terreny per construir-hi una villa, a Corçà, perquè en Claudi hi tenia la família i alguns amics. L’any 1897, en Jaume, l’hereu, va marxar a França i els seus pares i germanes, en canvi, varen tornar a Cuba per vendre les propietats i traspassar la direcció del negoci a l’únic soci, en Joan Claret.

Un any més tard que Espanya perdés el domini de l’illa, el senyor Carbonell, la seva dona i la filla petita, la Conxita, es varen instal·lar definitivament a Barcelona llogant un pis a la Rambla Catalunya . Per a la noia gran van comprar una casa als peus del Guinardó, la Villa Pravia. A Corçà varen construir Villa Luz, una autèntica casa indiana envoltada d’un jardí molt gran que va ser inaugurada l’onze de setembre del 1900 .

A partir d’aquell moment, la vida de’ n Claudi Carbonell a Catalunya va ser molt reservada; no li agradava massa l’activitat social, gaudia de les estades a Corçà on era respectat tant per l’èxit obtingut a Cuba com pel seu tarannà senzill i afable. Vivia dels dividends que li proporcionaven les inversions de la fortuna en accions de la banca, de Tabacos de Filipinas, de Nitratos de Chile, i també cobrava algunes rendes del negoci que havia deixat a Cuba. Aviat, però, va vendre les participacions que tenia del magatzem de teixits i merceria deixant enrera l’etapa americana.

Luz Bastida va morir a Barcelona el 10 de gener del 1909. En Claudi es va instal·lar definitivament a Corçà on vivia amb la seva filla Conxita casada amb en Jaume Rosich, advocat i administrador d’un altre indià, en Pere Coll, de Pals.

Claudi Carbonell va morir a Corçà el 25 de novembre de 1941, a l’edat de noranta anys.

Els altres indians

Durant el segle XIX un nombre indeterminat de catalans varen deixar el principat i varen emigrar cap Amèrica. L’excedent de població rural es trasllada en una primera instància a les viles i ciutats properes però a Corçà, com a molts altres pobles de la província, les notícies dels emigrants explicant les bones condicions de vida més enllà de l’Atlàntic atrauen un bon nombre de veïns.

Entre 1837 i 1868 surten de Corçà 31 homes d’entre 20 i 25 anys. També n’hi havia de més joves, fins i tot adolescents com era el cas de’n Miquel Salvà Diumenjó que amb 11 anys va marxar cap a La Habana, a l’illa de Cuba. Un terç del total eren sabaters però també hi havia fusters, ferrers i algun flequer.

Per aconseguir el passaport era requisit imprescindible el pagament de la caució, l’aval pel qual s’assegurava la compra d’un substitut en cas d’ésser cridats a l’exèrcit. També es necessitava el certificat expedit per l’Ajuntament fent constar el destí, l’avalador, la descripció física i l’ofici del qui marxava. El propòsit del viatge era prou evident però calia ressenyar-ho igualment en el document municipal: tots els homes confessaven marxar per “alcanzar la fortuna” allò que van anomenar “anar a fer les Amèriques”.

El destí més repetit era Rio de Janeiro, al Reino del Brasil, però també van arribar a l’Argentina i a Matanzas, a l’illa de Cuba. El 1853 la constitució argentina obre les portes a l’emigració, primer s’accepten els comerciants i domèstics i a partir de 1857 agricultors i artesans.

En tota la documentació consultada els emigrants fan referència a la persona que els reclama, oncle o amic, que els havia d’ajudar a establir-s’hi. Francisco Oliveras, nascut a Corçà l’any 1817, fill d’una família de sabaters que vivien al carrer Major i que havia sortit de Corçà anys abans per establir-se a Rio de Janeiro, és la referència per molts corçanencs que volen millorar la seva situació.

A finals del segle XIX, la guerra amb Cuba, Puerto Rico i les Filipines va portar fins a aquestes terres tres nois de Corçà mentre un altre es va embarcar cap a sudamèrica. Els primers pertanyien a l’exèrcit i l’últim volia fer les Amériques i, al mateix temps, deslliurar-se de les quintes.

Al segle XX torna a ser el desig de millorar la situació econòmica el que empeny alguns corçanencs a travessar l’Atlàntic: quatre d’ells ho fan la dècada dels anys vint i tres marxen més tard, a finals dels anys quaranta.

DE Corça a Amèrica: període 1837-1869

Fco. Oliveras Bassa

Pedro Negre Prim

20

Julià Bisbe Canada

21

Brasil

Juan Oliveras Bassa

23

Brasil

Josep Negre Prim

28

Brasil

Miguel Bisbe Bahí

14

Paraguay

Narciso Oliveras Bassa

Brasil

Miquel Salvà D.

11

Brasil

Pedro Negre Prim

20

Brasil

Miguel Ros Aymar

22

Brasil

Miquel Blanch Pons

18

Cuba

Josep Negre Prim

28

Brasil

Joaquin Martí Mascarós

21

Argentina

Sebastià Bonet Ponjoan

16

Uruguay

Poncio Font Vilaret

25

Brasil

Lorenzo Camps

26

Cuba

Jorge Bonet Ponjoan

16

Brasil

J. Romaguera Ferragut

20

Brasil

Benito Camps Vidal

23

Cuba

Joaquin Ostalot Ponjoan

15

Brasil

Claverino Rovira Poch

12

Cuba

Lorenzo Camps Vidal

28

Cuba

Miguel Bahì Fontanet

23

Brasil

Pere Valls Poch

32

Paraguay

Joaquin Bisbe

23

Argentina

Juan Domenech Ribas

23

Argentina

Juan Rovira Malloll

36

Argentina

Narciso Bisbe

23

Argentina

Joaquin Cornell Vergés

28

Brasil

Pere Rovira Garriga

Aires

El segle XIX

L’activitat del poble durant aquest període va estar marcada pels conflictes militars, el descens de la població i les dificultats afegides que comportava viure en l’àmbit rural.

Aquesta etapa es va iniciar amb les repercussions que comporta el conflicte conegut com la Guerra del Francès (1808-1814). Segons les actes de l’Ajuntament, el mes de juny de 1808 havien pres partit l’Antoni Carreras que vivia al mas Terrades, en Pere Martí i en Pons Moné. Aquell mateix mes en Francesc Rasos i en Manel Mir, tots dos mestres de cases, varen fer testament abans de marxar a sometent contra els francesos, a prop de Girona . Abans que tots ells, Pere Vilosa havia pres partit pels miquelets, la força militar reclutada per la Diputació. El mes de juliol del mateix any, nou homes més de Corçà es varen incorporar a les partides i la Junta Local va fer constar que si no marxaven tots era per manca d’armament.

Des del gener de 1812 fins al final de la guerra, el maig de 1814, el Principat de Catalunya va quedar incorporat a l’imperi francès i es va dividir el territori en quatre departaments. El poble de Corçà va ser integrat al Departament del Ter, amb capital a Girona. Des d’un principi les autoritats franceses varen redactar informes qualificant el grau de col·laboració de les autoritats locals. En un dels documents es va considerar l’actitud del batlle de Corçà de “mauvais”(dolenta ), varen estimar que el de Casavells tenia poca autoritat i del de Matajudaica deien que no mostrava cap voluntat per la feina.

Les reformes liberals que incloïen les desamortitzacions, és a dir, la venda en subhasta pública de béns eclesiàstics i municipals, varen ser poc importants. La relació de béns eclesiàstics enviada a les autoritats provincials només informava de l’existència de la casa del Benefici de la Verge Maria, i de dues peces d’hort. Pel que fa als bens civils, l’Ajuntament declarava ser propietari d’un petit habitatge, antic hospital, conegut com la Porteria a més del Casal, l’edifici que feia les funcions d’Ajuntament i escola i que també està adossat a l’església.

Les dificultats de la vida al camp s’agreujaven amb els períodes de sequera i també quan les pluges provocaven fortes riuades deixant una part de la població en estat de penúria greu. A l’acta de la reunió de l’Ajuntament del gener de 1898 es reconeix la dificultat d’algunes famílies per alimentar-se sense que puguin sortir a demanar caritat, per això es varen repartir “bonos” valorats en 16 pessetes i 5 cèntims, per comprar pa durant sis dies. Les fortes pluges havien estat també responsables de desastres com el que es va produir l’any 1861 quan va caure una part del campanar arrossegant dues de les tres campanes.

La inestabilitat que provocava la guerra va quedar reflectida a Corçà el febrer de 1874 quan Raymundo Guinart, el mestre de l’escola, va demanar permís per abandonar el centre mentre continuessin les “actuales circunstancias”. Resulta que els carlistes l’havien intentat afusellar. L’Ajuntament no dóna crèdit a la denúncia considerant-ho “abandono del cargo público” i remet un comunicat a la Junta Provincial. La història del senyor Guinart podria ser ben certa ja que la tercera guerra carlina havia començat el 1872. Carles de Borbó intenta, altre cop, ocupar el tro d’Espanya i el conflicte s’estén a Catalunya pels territoris de més al nord però afectant a vegades a zones de la plana per a exigir alguns pagaments.

L’Ajuntament de Corçà informe d’una partida carlina al seu pas per Corçà dirigits pel general Savalls i amb uns 150 homes que anaven cap a La Bisbal. Era el 31 de maig de 1875 i l’alcalde va enviar avís al cap del carrabiners de La Bisbal i al governador de Girona.

La república i la guerra civil

El 14 d’abril de 1931 es proclamà la República Catalana a Barcelona i tres dies després Macià va acceptar renunciar a la República Catalana que, de fet, és reduïda a un govern provisional de la Generalitat.

El relleu al consistori de Corçà va posar en mans d’ERC la direcció de l’Ajuntament amb Pere Bahí formant un govern integrat per aquesta formació i representants de la dreta. El mateix dia de la presa de possessió varen decidir canviar els noms dels carrers: la plaza de la Constitución per la plaça de la República, la plaza Firal per la Plaça Macià, calle Carretera per l’avinguda de Galan i Hernàndez. Crida l’atenció el fet que totes les actes són escrites en castellà exceptuant la que correspon al 24 de juliol de 1931 en la que s’aprova l’Estatut que la Diputació ha sotmès a aprovació.

L’etapa republicana s’inicià acompanyada d’una forta crisi econòmica, inflació i atur. Per aquesta raó el Govern Civil reclama dels alcaldes la col·laboració utilitzant els serveis del Tren Petit pal·liant així la crisi de feina. L’Ajuntament, amb la mateixa finalitat, proposa la continuació i l’acabament de la carretera de Madremanya a Corçà.

Seguint la llei de secularització dels cementiris ,1’any 1932, es reclamen les claus del cementiri al rector per convertir-lo en recinte municipal i s’ordena enderrocar la paret que diferenciava els enterraments civils dels catòlics .

Era l’any 1935 quan es va comprar per 4.500 pessetes la casa de Dolors Blanch Salliure per convertir-la en ajuntament. Fins aquell moment la casa consistorial era al Casal que acollia també el jutjat i l’escola de nens. Per disposar de recursos, les autoritats varen posar a la venda els béns municipals: un local de 18 m² al carrer Major anomenat la presó i la casa del carrer Eusebi Corominas coneguda com la Porteria o l’Hospital . Es va vendre la presó però la casa dita l’Hospital va haver d’esperar fins l’any 1945.

L’activitat política estava marcada per les convocatòries electorals estatals que guanya la Coalició Catalana Republicana el 1932, ERC el 1933 i el Front d’Esquerres el febrer de 1936. A les eleccions al Parlament de Catalunya el resultat fou més ajustat: ERC 46,35% en primer lloc, seguit de la Lliga Regionalista amb 44,9% dels vots i en tercer i quart lloc la Dreta Agrària i la Candidatura Radical Federal varen obtenir el 8,4% i l el 0,2% respectivament. La propaganda de les diferents opcions polítiques també arribava a Corçà com ho demostra la convocatòria d’un míting per explicar la política cultural i la posició del Partit Obrer d’Unificació Marxista celebrat a la sala de Josep Iglésies amb Joan Quer i Josep Arradell com a oradors

El 18 de juliol de 1936 el cop d’estat del general Franco inicià el període de la història recent conegut com a Guerra Civil. El conflicte armat va durar tres anys enfrontant dos models d’Estat, d’economia i organització social. El triomf dels sublevats, anomenats nacionals, davant dels defensors de la legalitat republicana , els rojos, va representar la fi de la Segona República. Quan va esclatar el conflicte, el consistori de Corçà el formaven l’alcalde i els regidors d’Esquerra Republicana de Catalunya. A Casavells dirigia l’ajuntament en Rodolf Ribot Artigas.

Durant els primers dies del conflicte, el dia a dia es va caracteritzar per un cert desconcert general i per l’actuació d’alguns comitès de tendència anarquista els quals varen represaliar alguns representants de la dreta i de l’Església catòlica. Així va ser al municipi de Corçà on es va assassinar el setembre de 1936 a Francesc Jordà Planas i Josep Fauselles, capellans de Cassà de Pelràs i de Casavells-Matajudaica.

A moltes de les poblacions els ajuntaments i forces d’ordre varen ser substituïts pels comitès locals integrats per membres de les organitzacions polítiques o sindicals afectes al Front Popular, coalició de partits d’esquerra que governava a Catalunya en el moment de l’aixecament militar. A Corçà, en canvi, conviuen l’Ajuntament i el comitè format per quatre membres de la CNT (anarquistes), un del PSUC (comunistes) i un del POUM (comunistes radicals) als qui es va responsabilitzar de les destrosses de l’església parroquial .

A finals de juliol de 1936 el govern de Corçà va substituir els regidors que eren contraris al Front Popular per representants d’ERC del POUM. Durant els mesos d’octubre i novembre del mateix any marxen els primers voluntaris al front als qui l’Ajuntament va equipar amb sabates i impermeables. La rectoria passa a mans del Sindicat Agrícola i l’església es va utilitzar de magatzem. L’intent de repartiment i redistribució de terres dut a terme pel comitè va ser un fracàs degut a la poca participació dels pagesos. Al febrer de 1937 comença el racionament i es fixa la ració de pa diària en 400 grams per persona, 500 grams si son treballadors del bosc. El Sindicat Únic d’Oficis Varis es va instal·lar a can Caramany on el PSUC també hi tenia un despatx.

La primavera de l’any 1937 arriben els primers refugiats; eren trenta tres i varen ser fins a seixanta. El grup estava format majoritàriament per dones i nens que procedien d’ Almodóvar del Rio, de Navalmoral de la Mata, de Barraco,de Blesa, Madrid, Toledo i Àlava. Foren allotjats, en general, a can Caramany. Allí mateix hi varen fer estada el maig de 1938 un grup d’aviadors i una Companyia de Transmissions de la 43 Divisió formada per un capità, un delegat de Guerra, 5 tinents, 66 suboficials i 92 soldats. Durant aquests anys es va utilitzar igualment Villa Luz per allotjar militars.

A Corçà varen ser mobilitzats un total de cent vint homes, dels quals cincs formaven part de la quinta del Biberó: Albert Casadevall, Anibal Gelabert, Lluís Martí, Narcís Comas i Josep Comamala. Entre el febrer de 1937 i el març de 1939 vuit homes de Corçà varen morir al front i un a l’exili, en un dels camp de concentració del sud de França. Hi ha notícia de la mort de Narcís Alenyà a Gelsa, Bonaventura Bahí a Montgai, Joan Gasull a Serra de Cavalls, Pere Padré a l’hospital de la Seu d’Urgell, Joaquim Planas al de Manresa i Saturní Padré Feidella a França.

Les tropes nacionals varen arribar a Corçà pel sector de la Bisbal i de Sant Sadurní, després de bombardejar uns dies abans la zona de Vacamorta i metrallar el camí de Monellls seguint el riu Rissec. Ningú va sortir a rebre’ls.

Postguerra i franquisme

El 5 de febrer de 1939 les tropes franquistes varen arribar a Corçà. Uns dies més tard, el 24 de febrer, es va constituir la Comissió Gestora de Corçà amb Pere Font d’alcalde i els regidors Josep Mª Güell i Ramon Nadal, que més endavant serien substituïts per Francesc Camps i quatre regidors més.

Un cop acabada la guerra els guanyadors varen classificar i dividir la població en “afectos i desafectos” tot informant també de l’actuació i filiació política durant el període democràtic. L’últim alcalde republicà, Salvador Sararols va ser afusellat el maig de 1939. L’any següent onze homes de Corçà encara eren a les presons o als camps de concentració franquistes; la majoria varen obtenir la llibertat durant els anys 1943-1944. Aquest no va ser el cas de Mateu Casadevall que va morir de tuberculosi a la presó complint condemna de dotze anys per pertànyer a ERC, i ser un “elemento extremista”, actuar de vocal del Sindicat de Treballadors de la Terra i participar en la destrucció de les imatges de l’església. La repressió va arribar també a la mestra de Corçà, la Sra. Victòria Vigo, que fou depurada i traslladada a Bielsa (Osca), acusada de llegir i difondre les idees de dos diaris d’esquerres: La Humanitat i La Opinió.

Va ser en aquells anys quan es va erigir un monòlit per recordar Joaquim Planas Jordà, capellà de Cassà de Pelràs afusellat els primers mesos de la guerra. També es varen rotular de nou les vies del poble: Plaza de España, Avenida del Caudillo i Plaza José Antonio. D’altra banda, es pengen els retrats, del dictador a l’escola de nens, i el de Pilar Primo de Rivera, cap de la Sección Femenina, a la de les nenes.

Les restriccions i el racionament marcaven el dia a dia. Tot i que al poble hi consten catorze aparells de ràdio, la manca de productes va provocar que l’alcalde protestés i reclamés a les autoritats provincials l’augment del cupo, si més no pels dies de la Festa Major. La demanda no fou acceptada i, per contra, li varen reclamar des de Girona l’abonament de 1.139 ptes, l’ import de la Ficha Azul, una quota que cobrava FET y de las JONS destinada a l’ajut social.

L’avaluació, l’any 1942, de les destrosses produïdes als edificis religiosos durant la guerra Civil. va ser de 1.050.000 pessetes per l’església de Corçà, 50.000 pessetes per la de Sant Sebastià, 520.000 pessetes per la de Cassà de Pelràs i 500.000 pessetes per la de can Caramany.

En plena postguerra, l’any 1945, va concloure el conflicte entre l’alcalde Joan Mercader i el rector Gumersindo Palahí per la instal·lació d’un rellotge i la campana. L’acord preveia que el rellotge s’instal·laria al campanar i seria propietat de l’Ajuntament i la campana només s’utilitzaria pels tocs de les hores. Per contra, l’Ajuntament, amb la col·laboració dels veïns, compraria una altra campana per anunciar als veïns els actes religiosos. La casa Blasco de Roquetes (Tarragona) va instal·lar el rellotge i la campana valorat en 42.000 pessetes i sis anys més tard es va batejar la campana anomenada dels tocs religiosos.

El Tren Petit va fer l’últim viatge el 1956, el mateix any que varen talar els arbres de la carretera, . La modernització del poble va tenir com a fites destacades la instal·lació del telèfon, amb vuit abonats el primer any (1961); la creació de la Mancomunitat d’Aigües Intermunicipal (1965); la recollida domiciliària d’ escombraries (1967); l’arribada de l’aigua potable i la construcció del clavegueram (1970) junt amb la incorporació del municipi de Casavells i Matajudaica l’any 1969 i la construcció del barri de Santa Cristina durant la dècada dels setanta.